Fa molt temps hi havia una noia molt bonica. La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tan sovint que tothom li deia la Caputxeta vermella.
Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia que vivia a l’altra banda del bosc, recomanant-li que no s’entretingués pel camí, doncs creuar el bosc era molt perillós, ja que sempre hi havia rondat per allà el llop ferotge.
Caputxeta va recollir el cistell amb pastissos i es va posar en camí. La nena havia de creuar el bosc per a arribar a casa de l’àvia, però no li feia por per què allà sempre hi trobava molts amics: els ocells, esquirols…
De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.
– On vas, nena? – li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.
– A casa de l’àvia – li va dir la Caputxeta.
– No és lluny… – va pensar el llop per a ell mateix, girant-se.
La Caputxeta va posar el seu cistell a l’herba i es va entretenir agafant flors: – El llop se n’ha anat – va pensar -, no tinc res a témer. L’àvia es posarà molt contenta quan li porti un bonic ram de flors a més dels pastissos.
Mentrestant, el llop se’n va anar a casa de l’àvia, va trucar suaument la porta i la velleta li va obrir pensant que era la Caputxeta.
El llop va devorar l’àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada, es fa ficar al llit i va tancar els ulls. No va haver d’esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.
La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.
– Àvia, àvia, quins ulls més grossos que tens!
– Són per veure’t millor – va dir el llop tractant d’imitar la veu de l’àvia.
– Àvia, àvia, quines orelles més grosses que tens!
– Són per sentir-te millor – va seguir dient el llop.
– Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!
– Són per… menjar-te millor!
I dient això, el llop malvat es va llançar damunt la Caputxeta i la va devorar, de la mateixa manera que havia fet no feia gaire estona amb l’àvia.
Mentrestant, un caçador que havia vist com el llop entrava a casa de l’àvia, i sospitant de les males intencions del llop, va decidir donar una ullada per a veure si tot anava bé a casa de l’àvia.
Va demanar ajut a un segador i tots dos junts arribaren al lloc. Van veure que la porta de la casa estava oberta i el llop tombat al llit, dormint de tant tip com estava.
El caçador tragué el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L’àvia i la Caputxeta estaven allà, vives!
Per a castigar al llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar.
Quan el llop va despertar del seu son, va sentir moltíssima set i es va dirigir a un estanc pròxim per beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l’estany i es va ofegar.
La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però la Caputxeta havia après la lliçó.
Va prometre a la seva àvia no parlar amb cap desconegut que trobés pel camí.
D’ara endavant, seguiria les sàvies recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.
Fi