El teu temps és limitat, no el malgastis vivint la vida d’un altre. No et quedis atrapat en el dogma de viure com els altres pensen que hauries de viure. No deixis que els sorolls de les altres opinions facin callar la teva pròpia veu interior. I el més important, tingues el coratge per fer el que et diuen el teu cor i la teva intuïció. Ells saben d’alguna manera en el que vols convertir-te realment. Tota la resta és secundari.
Diuen que el temps cura totes les ferides. No estic d’acord, les ferides perduren, el que passa es que amb el temps, la ment per a protegir el seny, les cobreix amb cicatrius i el dolor s’atenua, però mai desapareixen del tot.
La vida no hauria de ser un viatge cap a la tomba amb la intenció d’arribar amb un cos bonic i ben conservat, sinó més aviat un viatge on es pugui arribar derrapant de costat, entre un núvol de fum, completament desgastat i destrossat, i cridant en veu alta, Uf! Quin Viatget!
El problema de tenir la ment oberta és que de vegades la gent insisteix a entrar i deixar allí les seves coses.
Mai abusis del poder humiliant als altres perquè el poder acabarà algun dia però el record perdurarà en el temps.
Si plou dins teu, recorda, que caminar cura les ferides i que viure no significa que estiguis viu. Viure és l’actitud amb què omples la vida, i la vida, és allò que passa quan tu rius.